Jericó

Han callat les trompetes.

Només queda dempeus
la barraca blanca.

I la neu cau en silenci
lentament sobre les runes.

El vent arrenca del son
el vell que seu
en una cadira de bova.

I la nit s’escampa
i s’aixeca sense pressa
i el vell es desperta
i s’aixeca sense pressa...

Als seus peus descalços
comença el desert.
I desplega les ales
dos draps vells esquinçats.
Les primeres gotes
fan saltar la sorra a grapats.

I el gos és el vell!
I el gos és el vell!

No veieu la tempesta
que il·lumina la nit?
Viu dins el meu cap.

I les ales se’m van endur enlloc
i els escribes van anotar-ho
tot amb tots els detalls.
Perquè ningú no pugui
saber mai què ha passat.