Esperant l'Esperança

Vaig caure en un llac de muntanya
que es deia el teu nom.
Era profund, l’aigua freda, clara.
Em vaig allitar sobre els còdols del fons.

A través de l’aigua el cel, els núvols,
la llengua poruga dels herbívors.
De nit les estrelles, la lluna el mussol
o la foscor més espessa.

Monòton el pas d’estacions avorrides:
hivern, primavera, estiu i tardor.
Se’m tanquen els ulls. S’adormen els somnis.
Els somnis secrets, tresors sense obrir.

A través de l’aigua el cel, els núvols,
la llengua poruga dels herbívors.
De nit les estrelles, la lluna el mussol.
Hivern, primavera, estiu i tardor.
Hivern, primavera, estiu i tardor.

El temps arrossega com el vent els seus fills.
Quin és el marge per ser?
Un home, un barret i les circumstàncies.
I l’Esperança també.
I l’Esperança on és?