Les passes del capità Ahab

Perduda enmig de la muntanya,
la carcassa d'una balena.
És tot el que queda de la vella església
on ressonen les passes del capità Ahab.
El sostre ha caigut a sobre l'altar.

Neix el dia. Tot és silenci.
Una gola deixa anar un crit.
La seva sombra és una paraula.
Que vol dir? Que vol dir?
Sempre ho ha volgut dir?

Caminem sobre la pols blanca.

Gira la roda, s'omple l'enclusa.
Passen les hores, s'escurcen les sombres.
Estripa la terra el metall de l'arada.
Arriba el migdia i cau sobre la bèstia
nascuda de bèstia un Sol de justícia.

Es buida la bassa, la roda és la pedra.
Comença la tarda i s'allarguen les sombres.
Gira la pedra, gira i esclafa
el gra de blat arrencat de l'espiga
nascuda del gra d'una espiga de blat.

Caminem sobre la pols blanca.

És l'hora més negra. El dia s'ha mort.
També mor el conte, fet de crits cosits
que van ser paraules que vam ser nosaltres.
Tornarem a explicar-nos demà al dematí.
Tornarem a explicar-nos fins a Sant Martí.

Caminem sobre la pols blanca.
Són els ossos dels que ens van precedir.